dimecres, 14 de juny de 2017

RELECTURES: CERIMÒNIA PRIVADA

Resultat d'imatges de cerimonia privada olga xirinacs

Cerimònia privada, Olga Xirinacs:

Cerimònia privada es va publicar l'any 1995. Comptem amb les dues edicions que veieu aquí, però avui, per trobar la novel·la, caldrà recórrer a les Biblioteques o al comerç de llibres de segona mà.

Cerimónia privada és una novel·la que pot semblar desconcertant i, a voltes, artificiosa, però aquesta mena d'artifici és una de les seves grans virtuts. L'autora es va inspirar en un cas real, el del suïcidi, inexplicable, d'una parella jove i rica, centre europea. 

Va situar els fets a casa nostra, al castell de Tamarit. Es tracta d'una novel·la en la qual compta més l'atmosfera, volgudament elitista i distant, aconseguida amb la prosa habitual de Xirinacs, plena de matisos i referències cultes de tot tipus. 

Els decorats i paisatges evoquen novel·les de culte o el cinema de Visconti. Unes vides aparentment buides es consolen de les seves mancances amb la droga, la cocaïna, que ja en aquells anys havia estès el seu consum entre les classes altes. La protagonista, tot i que la novel·la és més aviat coral, se sent perduda i es deixa arrossegar pels esdeveniments, sent un amor impossible i frustrat per un parent pero aquest és també un personatge enigmàtic amb un rerefons ambigu.

La novel·la està amarada de tristor, d'una mena de mirada intemporal vers un passat idealitzat, els personatges semblen viure fora del temps, l'exterior gairebé ni es percep. No són dolents, s'aprofiten dels seus privilegis, suren entre l'abundància i un luxe decadent. Moltes coses no s'acaben d'explicar i tot resta embolcallat en una mena de boira fins arribar a un desenllaç absurd i inútil que deixarà al darrera un infant orfe els pares del qual, com diu el llibre, han mort per res.

No és aquesta una novel·la per als amants de l'acció trepidant o pels lectors apressats. En les poques ressenyes que he trobat per la xarxa es copsa fins i tot una certa decepció davant d'un text en el qual cal entrar sense complexos. La novel·la ens explica una tragèdia presentida, inexplicable, inútil. Per als admiradors de l'escriptora, un text a rellegir de  forma lenta i mesurada, considerant que en ocasions ens pot semblar, així mateix, un exercici d'estil molt ben resolt. Entre les moltes virtuts de la novel·la, entre les quals estar admirablement ben escrita, s'hi copsa la influència d'un existencialisme resistent i d'un nihilisme inquietant,  així com  els ressons de moltes lectures.

Com en molts altres casos, crec que si el llibre fos d'un altre país hauria obtingut un reconeixement molt més sòlid. Però de la ingratitud habitual amb tanta gent ja n'he parlat manta vegades i no cal insistir.


dimarts, 6 de juny de 2017

RELECTURES: TEMPESTA D'HIVERN

Resultat d'imatges de tempesta d'hivern olga xirinacs

Tempesta d'Hivern Olga Xirinacs - Tempesta d'Hivern

Tempesta d'hivern, llibre publicat el 1990 per Columna, compta amb les dues edicions que podeu veure aquí. És una novel·la relativament breu. Una dona dedicada a la música, que ha pogut estudiar a l'estranger i arribar a ser directora d'orquestra, torna a la seva ciutat per a fer-hi un concert.

Aquest retorn, després de vint anys, la farà retrobar persones que ha deixat enrere sense manies ni voler recordar, trencant tots els lligams afectius. Amigues, primers amors, una professora amb qui va tenir un vincle molt especial... Es retrobarà amb els fantasmes del passat, s'ensopegarà amb un fet violent, les persones que la recorden i que l'enyoraven s'adonaran de què el record s'acostuma a mitificar. 

Per tota la història, aparentment senzilla, hi plana un sentiment nostàlgic, una reflexió a l'entorn de les relacions humanes, dels sentiments, del pas del temps. La neu és un altre personatge de la novel·la, potser una evocació de la magnífica narració de Joyce, Els morts, que és una de les preferides de l'autora. La neu esborra les petjades i els sorolls. En aquesta ciutat aparentment tranquil·la, el mateix que hi dormen les passions s'hi passeja la inquietud, la crueltat, la mort.

El llibre, com acostuma a passar en molts altres de l'autora, és ple de referències cultes que avui, gràcies a la xarxa, se'ns poden fer més properes que no pas en l'època de la publicació. Tan sols en una novel·la de Hjalmar Söderberg, El joc seriós, m'he trobat fins ara amb el detall d'una explicació al final a l'entorn de les moltes referències cultes d'aquest tipus. 

Tempesta d'hivern ens evoca músics, peces emblemàtiques de música clàssica, pintors, poetes com Mallarmé, escenes d'un cinema que ja és també clàssic, La femme douce, Una història immortal... Un munt de suggeriments destinats a ampliar i arrodonir una lectura que demana lentitud, aquesta mateixa pau amb la qual cau la neu damunt de la terra generant un silenci que té la seva dosi inevitable d'inquietud vital.

Com en el cas anterior, un llibre difícil de trobar, avui, a les llibreries. Cal recórrer a les biblioteques, llibreries virtuals o no de segona mà o manlleus als amics i les amigues. 

En els llibres de segona mà però en ocasions, com aquesta, també als que prenc de les biblioteques, em trobo amb sorpreses, vells bitlletes de tren, retalls de diari... En aquest cas al llibre, que prové de la Bonnemaison, m'hi he trobat una d'aquelles fitxes antigues i escrites a mà que feien servir, per al préstec, les poques biblioteques de fa anys, i que palesa com l'autora era molt sol·licitada en aquell moment. Com és que avui costen de trobar amb facilitat, fins i tot, a les llibreries, les seves darreres publicacions? Allò que hi ha o no hi ha a una llibreria i fins i tot el lloc que se li destina o els exemplars que s'apilen a la vista del consumidor és, també, una forma subtil però eficaç de discriminació intel·lectual.




RELECTURES: RELATS DE MORT I ALTRES MATÈRIES

Resultat d'imatges de RELATS DEMORT OLGA XIRINACS

Relats de mort i altres matèries és un recull de narracions breus, editat per Destino el 1988. Per aquestes narracions hi plana el misteri, la mort, en alguns casos les pinzellades d'un subtil humor negre ens distancien del terror intuït. El llibre no s'ha reeditat, si no el tenim a casa haurem de recórrer a les biblioteques o a les webs de venda de llibres de segona mà o que ja no es troben amb facilitat. Josep Faulí en va escriure una ressenya a La Vanguardia.

Resultat d'imatges de RELATS DEMORT OLGA XIRINACS

Tot el volum és excel·lent però personalment m'ha encantat la primera part, en la qual unes persones es reuneixen en un Museu per examinar unes màscares mortuòries i certificar-ne l'autenticitat. En el més pur estil tradicional literari comencen a explicar històries de por i de ressuscitats. 

En el conjunt s'hi retroba el bo i millor de Xirinacs, les referències cultes sobre pintura i música, el vocabulari acurat i una certa ambigüitat molt adient a la temàtica. Alguns dels relats es mouen en ambients quotidians, d'altres enmig d'una certa sofisticació ambiental. En alguns casos podrien ser l'inici -o el final- d'un relat més llarg, d'una novel·la. 

Un llibre molt recomanable, per llegir i rellegir al capvespre, en solitud, davant d'algun moble antic d'aquests que contenen històries que mai no arribarem a conèixer.


dilluns, 8 de maig de 2017

11 DE MAIG, ANIVERSARI D'OLGA XIRINACS

Resultat d'imatges de OLGA XIRINACS

L'11 de maig, dijous, és l'aniversari de l'escriptora Olga Xirinacs, que ja en farà vuitanta-un. L'any passat vam aconseguir endegar-li un homenatge a través dels blogs i les xarxes socials. Malgrat que l'objectiu de la nostra campanya, que li atorguessin el Premi d'Honor, no ha donat els resultats esperats, de moment, crec que paga la pena repetir aquella iniciativa, a la mida de les nostres possibilitats. Què us sembla?

L'escriptora ha passat recentment moments difícils, amb la mort del seu marit, però ha continuat en actiu, publicant i escrivint en el seu blog, que segur que molts coneixeu. Així doncs, animeu-vos a publicar algun text seu o relacionat amb la seva obra, si en sou admiradors o admiradores.

dissabte, 11 de març de 2017

LA BOIRA A MUNTANYA



Fotografies: Júlia Costa


La boira canvia radicalment el paisatge de muntanya: la veus avançar amb els dits de llana grisa i xopa com acaricia els àlbers, els avellaners, com es va adormint sobre la terra, com porta el silenci, com esborra els camins, com aplana les muntanyes i omple els barrancs...

Olga Xirinacs, Sants i minyons en la boira, de 'La crisi dels vuitanta, Meteora 2016'.

divendres, 24 de febrer de 2017

MATÍ A LA RAMBLA DE TARRAGONA

Resultat d'imatges de rambla de Tarragona


Surto a l'escassa fresca del matí quan els bars comencen a servir cafès i esmorzars i la gent va cap a la feina. És la meva ciutat. És la meva vorera en tota la Rambla, la dels nombres imparells, la que fa ombra mig matí. Dels carrers alts baixa la gent apressada cap a les oficines i botigues. Les dependentes freguen el seu bocí de vorera, bromera a la galleda i la baieta ben escorreguda...

Olga Xirinacs, 'Els vells de la sala,  fragment', (La crisi dels vuitanta, Meteora, 2016)

dilluns, 30 de gener de 2017

SAXO NOCTURN

Young guy playing a saxophone ... #art:

Imatge: https://es.pinterest.com/pin/312296555386664615/

SAXO NOCTURN

Un foraster que passa en la nit alta
toca un blues amb un saxo.
Algú, en una finestra a la muralla,
sent el seu nom sobre els vidres glaçats
i no és res més que l'eco d'un monòleg
que s'enfila a la pedra, acariciant-la,
que traspassa algun cos i el desperta
d'un somni que naixia sense sang ni dolor.

Hi ha llum blava als fanals
on els dragons s'empassen el silenci
i a les escletxes fondes
algun colom, inquiet, també es desperta.

L'home del saxo té reflexos blaus
als llavis i a les mans, i la música és blava.
El metall, ondulant, repercuteix
a la muralla viva. A la finestra oberta
hi ha un monòleg de llàgrimes en blau.


Olga Xirinacs, Óssa major, poesia completa, Omicron, 2009

dimarts, 17 de gener de 2017

EL SECRET






He pujat les escales d'hivern a hora primera,
cruix la fusta, es bada la mimosa,
la llum del mar és groga sobre els vidres blaus
de l'aigua continguda en llunyania.
I aquí dalt, tendrament, he alliberat
el  secret de les meves companyies,
les que em segueixen sense veu, furtives,
fantasma o àngel, pensament, memòria,
i els he dit: desplegueu-vos,
fugiu per la finestra de llevant, voleu,
esborreu tot temor de nits en vetlla,
obriu al sol els llavis tan glaçats,
navegueu pel matí que recomença,
buideu-me el cap, i el cor, allibereu-me en vers.
Després ja tornareu, amb les mans buides
d'haver tocat el cel i no tenir
sinó un cos com el meu per univers.

Olga Xirinacs, 1997

dilluns, 2 de gener de 2017

LA TERRA PROMESA


Ara mateix, aquí, on t'he trobat i et tinc, rebel,
no escoltare més déus amb les paraules dures
de càstig i de mort.
No àngels caiguts ni fosques amenaces.
Si hi va haver paradisos llunyans
fa massa temps que s'han perdut.
Ara el lent creixement de les herbes,
l'alta victòria dels xiprers,
el repòs confiat dels ocells a les branques
i el teu cos adormit sobre el món
són la part de la terra promesa
d'on ha nascut la meva rebel·lia:
no hi ha temor en la dolcesa esquiva
que posseeix el dia amb un soriure
ara mateix, aquí.

Olga Xirinacs, 1997