dimarts, 17 de maig de 2016

SOM TOTS U




Un altre poema d'Olga Xirinacs, comentat per Helena Bonals i publicat al blog Una cosa molt gran en una de molt petita, pel novembre de 2009.

SOM TOTS U

Som tots u:
pell cremada i ossos adormits
que adoren el sol aspergint-se d’aigua residual,
ben preparats per esdevenir vidre tou.
Terra.
Pols.
Aigua altra vegada.
Boira.
Ells ja calculaven una altra creació.

Acabàvem el passeig del matí
a l’altra platgeta dita dels capellans,
ben lluny, és clar, de la que us contava abans.
Allà es banyaven, xafarderies, amb banyadors ratllats
tots els clergues de les rodalies
i fins i tot algun seminarista gran,
i devien jugar també a pilota, havent desat el breviari
curosament embolicat per mor de la sorra.
Però jo, els capellans
sempre els havia vist més aviat esblanqueïts.
La via seguia recta amunt, lluent
cap a Barcelona, no aspiràvem pas a gaire més.
Oliveres i atzavares punxaven l’aire blanc i blau
que aromava apartaments i banyadors rossos
de noies brunes.
Els pins eren torts i miraven tots al nord.

XIRINACS, Olga, Óssa Major

“Som tots u”, “pell cremada i ossos adormits”, “per esdevenir vidre tou”: la nuesa ens unifica, i tornant-nos morenos sembla que ens fonem, essent més unificats encara (sense connotacions negatives). “Terra./ Pols./
Aigua altra vegada./ Boira.”: el cicle normal de la vida, que no és eterna, de la terra al cel i de nou a la terra. “Ells ja calculaven una altra creació”, només de la terra al cel, la pretesa a través d’Adam i Eva, la dels capellans, que són més aviat esblanqueïts, per puritans. “Oliveres i atzavares” són plantes del sud. “Els pins eren torts i miraven tots al nord”: s’han de cargolar molt per mirar cap al nord, simbòlicament, al fred. O bé és que és al nord que tendien els banyistes atrevits en la postguerra. Cap a Barcelona, “no aspiràvem pas a gaire més”. Poema que critica la mentalitat religiosa de l’època, la de la dictadura.

dimarts, 10 de maig de 2016

PER MOLTS ANYS, OLGA XIRINACS!!!


Baixa el teló de color granat amb serrells verd viu. La funció del dia s'ha acabat.

En un angle, asseguda a terra amb les cames penjant i el braç dret repenjat a la paret que forma la boca de l'escenari, hi ha Judy Garland que canta Més enllà de l'arc iris.

A mesura que va cantant, la veu se li trenca i les llàgrimes li llisquen cara avall. Els reflectors, piadosos, no les fan brillar. Passa el mateix cada dia que hi ha funció. Cada dia.

Els espectadors s'esperen. Saben que ella ha de cantar la cançó i l'escolten atents...

Over the rainbow (La crisi dels vuitanta, Meteora, 2016)


PER MOLTS ANYS, OLGA!!!!!!




diumenge, 8 de maig de 2016

OLGA XIRINACS, 80 ANYS!!!


L'onze de maig, el proper dimecres, Olga Xirinacs complirà 80 anys i estaria bé, com vam fer l'any passat i potser amb més empenta encara, donada la xifra rodona, que als blogs i espais d'internet incidíssim en la seva obra penjant textos o comentaris que hi fessin referència.


Si col·laboreu en aquesta proposta i per tal de tenir una certa estadística de l'èxit de la convocatòria em podeu enviar les referències al correu, jcostacod@gmail.com.

dimecres, 4 de maig de 2016

LA CRISI DELS VUITANTA, NOU LLIBRE D'OLGA XIRINACS



Resultat d'imatges de la crisi dels vuitanta olga xirinacs



La crisi dels vuitanta

Olga Xirinacs
Meteora, 2016

Olga Xirinacs, a tocar dels vuitanta anys, que complirà l’onze de maig, i després d’haver passat per seriosos problemes de salut, ha publicat aquest  llibre inclassificable, breu i imprescindible, que defuig totes les possibles etiquetes i que és gairebé un compendi acurat de tants temes com han transitat pels seus altres llibres, els quals ja conformen un gruix considerable de literatura d’alta volada.

El llibre aplega un recull d’articles o com en vulguem dir, els quals, si aquest fos un país com el que voldríem, haurien vist la llum en diaris o revistes de categoria intel·lectual reconeguda, de gran tirada. Olga Xirinacs és un d’aquells luxes del país dels quals no som conscients fins que no els trobem a faltar. A través dels textos breus inserits en aquesta crisi dels vuitanta hi trobem records, poesia, literatura, vivències diverses, reflexions i també, és clar, pors. No ens enganyem, la vida passa i per això ella opta en un dels textos per fer prevaldre la visió realista d’una Simone de Beauvoir impotent i rebel davant del pas inexorable del temps en front d’un Herman Hesse que intenta fer un elogi d’aquesta part de la vida tan poc digna de lloança, la més dura de les dictadures, com expressa de forma molt gràfica i poètica en una de les seves millors cançons, Alberto Cortez.

La vida ens fa passar per crisis diverses però les darreres ens són poc conegudes perquè entren en un camí sense retorn de forma apressada i a ningú no li agrada pensar-hi a fons. El món d’avui ha banalitzat la mort i no vol sentir a parlar de vellesa, les paraules vell o vella semblen una mena de penjament i se’ns insisteix en què som vells o estem malalts, gairebé, perquè ens abelleix i no fem bondat. Per això resulta tan imprescindible entomar amb poesia i bona literatura la incertesa de la brevetat vital, de la qual tan sols podem ser conscients quan ens va arribant aquell moment indefugible en el qual ja potser ni tan sols podrem prendre decisions.

Malgrat la melangia que traspuen alguns textos del recull no es tracta d’un llibre pessimista, més aviat al contrari, és tan sols que no fa volar coloms i intenta recuperar, des del record i la memòria, encara ben activa i coratjosa, sentiments, paraules, colors, olors i situacions, músiques i lectures. I en això hi percebem la grandesa, si en té alguna, de la vellesa, en això d’aplegar experiència i grandesa i poder assolir la lucidesa que tan sols pot donar el pas de la vida i que tan poc apreciada és per les noves generacions, encara més en els temps que corren. Per les noves generacions i per la cultura oficial, és clar.

És aquest un llibre breu per tenir i rellegir, com es fa amb els reculls de poemes tot i que d’entrada ens l’empassem d’una tirada. Els qui són més joves hi percebran d’entrada el seu alè poètic i literari però amb els anys li aniran trobant nous valors, com és natural. Potser un format menys convencional, més proper al dels llibres de poesia, hauria afavorit la percepció del volum, i és que avui es ven molt per la vista. Però això no té importància si considerem que el que cal és entrar a fons en el contingut. Xirinacs va ser coneguda durant un temps, més aviat, com a narradora, però ha conreat tots els gèneres, és una poeta esplèndida i els seus dietaris són excel·lents i guanyen força amb el pas dels anys.

Aquí hi retrobareu la cronista, la narradora, la poeta. I també s’hi pot percebre el pes que el món sensorial, els colors i la pintura, així com la música, tenen en la seva literatura. Olga Xirinacs compta amb el passat però no viu en el passat, està al cas de la literatura contemporània, del cinema, dels costums del nostre temps i les dèries de les noves generacions, manté un blog a la xarxa on dialoga amb els seus seguidors i, per sort, en els darrers temps està rebent diferents suports i reconeixements. Amb tanta empenta, malgrat els condicionants que el temps i la salut, aquest bé fràgil que tant valorem, limitin la seva activitat, desitjaríem de tot cor que arribés a entomar amb la mateixa vitalitat la crisi dels noranta o la dels cent.

El llibre l’ha publicat l’Editorial Meteora, una d’aquestes editorials que també són tot un luxe per al país i que assumeixen reptes editorials diversos amb cura, grapa i intel·ligència.

Júlia Costa