dissabte, 23 de gener de 2016

EL JARDÍ AMB LES ESCALES DE PEDRA...




El jardí amb les escales de pedra,
fina grisalla vaporosa,
s'obre flotant entre els xiprers i els pins.
L'aigua fosca circula mansament
per sedoses artèries ocultes.
Sóc al banc circular i escolto el  frec
de l'aire entre les branques i el batec
de matèries furtives entre l'heura
que recobreix els murs.
Sobre la densitat d'imaginada selva
l'estel distant fluctua en un cel dur.
Amido la distància entre el meu cos
i les fredes esferes celestes, i entre el cos
i les càlides llums del record.

(La pluja sobre els palaus)

dimarts, 12 de gener de 2016

L'ARRIBADA



Nua i rosada llum, fugaç proposta,
dura i altiva, sola, cos celeste,
estrella on es deturen tots els somnis,
m'esperes al final de meu desig,
quan es perd l'últim crit, distant i feble,
i em mostres el senyal que et demanava.

Coberta, al vespre, de velluts marins,
em prens i em vetlles el repòs, serena,
quan arribo, després d'incerts viatges.
Recordo amb tu camins sense mesura
pel buit immens on s'aventura el món.

En tu s'amaga el goig i neix el somni.
Si és o no és, m'agrada el pas tan lleu
i el refugi on descanso, mentre llisques
per un espai perdut, fins que m'adormo
i em tornes a la terra, lentament.


Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus

dissabte, 2 de gener de 2016

A L'HOSPITAL


Poemes manllevats del blog personal de l'escriptora.

DOS POEMES A L’HOSPITAL DE DIA



30-12-15

CLAROR DE CLARA

L’aire encalmat, estàtic,
fluctua en claror de clara,
translúcid, gairebé dens.

Tan sols les mans de servei,
lleugeres, silencioses
de les infermeres blanques,
amatents, proveïdores,
revolen de l’un a l’altre,
reparteixen ara els sèrums,
ara curen amb gran cura
i nosaltres, pacients
els oferirem els braços
per rebre el verí mortal,
salvació paradoxal.

Claror de clara
lúcida, reposada
fins que el rovell se’n va a la posta
i el repòs de les mans és la resposta.
*

EL DIA ES CANSA DEL DIA

Cau la tarda i es repenja
al cos de la terra eixuta.
no hi ha sol a la palmera
que just s’estremeix lleument;
només ha estat un moment
i ha perdut el rovellat
espès de l’hora tardana.
El dia es cansa del dia,
jo no em canso de la tarda
aquí, a la butaca dotze
on la llum acaricia;
no hi ha desig ni nostàlgia,
i flueix, del comptador,
líquid a compàs de quatre.
*
Olga Xirinacs