dilluns, 23 de novembre de 2015

BOIRA





Avui em limito a copiar l'extraordinari poema que l'escriptora ha penjat al seu blog personal.


TU,  DES DEL MAR, PUJARÀS COM LA BOIRA
                 “És un déu qui m’ha donat aquests lleures.”
                 VIRGILI  - Bucòlica I
                             ...
Setembre avança amb tu, amorós de boira,
s’anuncia amb un deix melancòlic
i fa el primer somriure sobre els camps,
com qui amida la casa tancada
on, arribat l’estiu, va ser feliç.
Poeta enamorat d’imatges oblidades
et diria que és bell, setembre, coronat d’arboç,
com un amant impacient de tu.
Canten abellerols i l’aire és dolç
quan les baies maduren
i la molsa prepara l’estada
dels visitants nocturns.
Quieta, la tarda aviva el meu desig
per l’amor que s’acosta:
tu, des de mar, pujaràs com la boira
per adormir-te amb mi.
Setembre, el dels retorns
a les velles i noves estances,
on el pas dels meus ulls sobre els llibres
i la conversa entre els teus llavis
es detura un moment a les flames
i reviu els colors del desfici.

No el temps, sinó la pausa, voldria,
que ens fa eterns.
***
Olga Xirinacs “Llavis que dansen”. Premi Carles Riba 1987.

divendres, 20 de novembre de 2015

SOM TOTS U



Del blog Una cosa molt gran en una de molt petita, d'Helena Bonals. Comentari de l'autora del blog. Publicat el 24/11/2009.


SOM TOTS U

Som tots u:
pell cremada i ossos adormits
que adoren el sol aspergint-se d’aigua residual,
ben preparats per esdevenir vidre tou.
Terra.
Pols.
Aigua altra vegada.
Boira.
Ells ja calculaven una altra creació.

Acabàvem el passeig del matí
a l’altra platgeta dita dels capellans,
ben lluny, és clar, de la que us contava abans.
Allà es banyaven, xafarderies, amb banyadors ratllats
tots els clergues de les rodalies
i fins i tot algun seminarista gran,
i devien jugar també a pilota, havent desat el breviari
curosament embolicat per mor de la sorra.
Però jo, els capellans
sempre els havia vist més aviat esblanqueïts.
La via seguia recta amunt, lluent
cap a Barcelona, no aspiràvem pas a gaire més.
Oliveres i atzavares punxaven l’aire blanc i blau
que aromava apartaments i banyadors rossos
de noies brunes.
Els pins eren torts i miraven tots al nord.

XIRINACS, Olga, Óssa Major

“Som tots u”, “pell cremada i ossos adormits”, “per esdevenir vidre tou”: la nuesa ens unifica, i tornant-nos morenos sembla que ens fonem, essent més unificats encara (sense connotacions negatives). “Terra./ Pols./ Aigua altra vegada./ Boira.”: el cicle normal de la vida, que no és eterna, de la terra al cel i de nou a la terra. “Ells ja calculaven una altra creació”, només de la terra al cel, la pretesa a través d’Adam i Eva, la dels capellans, que són més aviat esblanqueïts, per puritans. “Oliveres i atzavares” són plantes del sud. “Els pins eren torts i miraven tots al nord”: s’han de cargolar molt per mirar cap al nord, simbòlicament, al fred. O bé és que és al nord que tendien els banyistes atrevits en la postguerra. Cap a Barcelona, “no aspiràvem pas a gaire més”. Poema que critica la mentalitat religiosa de l’època, la de la dictadura.

dimecres, 18 de novembre de 2015

LA LITERATURA D'OLGA XIRINACS


Fotografia: Muntatge realitzat pel grup ANASTÀSIES (Badalona)



LA LITERATURA D’OLGA XIRINACS
POESIA, NARRATIVA,DIETARIS
Diputació de Tarragona. Publicacions de  l’Abadia de Montserrat (2014)




La literatura d’Olga Xirinacs és un interessant volum coordinat per Magí Sunyer i està dedicat a analitzar l’obra d’Olga Xirinacs, una escriptora que des dels anys seixanta fins ara ha publicat tota una obra literària ambiciosa, extensa i diversa. Xirinacs ha guanyat tots els premis literaris importants de la nostra literatura, inclòs el de la Crítica Serra d’Or. Aquest llibre completa l’acte institucional que es va fer al Palau de la Diputació de Tarragona el 5 de maig de 2014.

El llibre s’inicia amb la presentació de l’acte a càrrec del president de la Diputació tarragonina, Josep Poblet i Tous i amb la transcripció del parlament fet pel  rector de la Universitat Rovira i Virgili, Francesc Xavier Grau. Magí Sunyer signa el primer article, Per fer comprendre, per fer engrescar, que introdueix la resta del volum format per apartats específics sobre els diferents gèneres literaris conreats per l’escriptora.

Pere Ballart ens acosta a l’obra poètica i Eugeni Perea Simón al pes dels paisatges en el corpus de l’escriptora. Llorenç Soldevila i Balart ens evoca el paper del viatge real i imaginat en els textos d’Olga Xirinacs. Anna Esteve aprofundeix en els seus dietaris i M. Carme Bernal i Creus en la seva literatura dedicada als joves.

Xavier Allué escriu un assaig sobre Al meu cap una llosa i la relació de la figura i l’obra de Virgina Woolf amb la de Xirinacs. Joan Maria Pujals escriu un article el nom del qual ja és prou evident del seu contingut, Olga Xirinacs, una obra de combat. Margarida Aritzeta aprofundeix en el terror literari i els relats gòtics de l’escriptora.

El llibre no és molt extens, inclou algunes referències bibliogràfiques i resulta imprescindible per als qui ja coneixem i admiren una literatura de referència però també necessari per a molts lectors que no la coneixen o que n’ignoren alguns aspectes. La seva poesia magnífica és encara una gran desconeguda per a molta gent.

Malgrat el gruix de la seva biografia literària, per motius complexos i lligats a modes, tendències i oblits, interessats o relacionats amb certa ignorància inexplicable, la figura d’Olga Xirinacs ha quedat en els darrers anys una mica al marge del món intel·lectual oficial el qual de vegades sembla funcionar com la borsa.  El fet d’etiquetar-la com a escriptora tarragonina, cosa explicable car viu a la ciutat de Tarragona, la seva obra hi fa referència sovint i a les comarques tarragonines és on ha rebut més reconeixement, l’ha perjudicat en certa manera amb un cert tuf de localisme molt injust.

També en aquests darrers anys han desaparegut intel·lectuals que havien apostat de forma convençuda per ella, quan era més jove. Tot plegat és una llàstima. Olga Xirinacs complirà vuitanta anys l’any 2016, segurament se li farà algun homenatge però caldria alguna cosa més. Per exemple, com és possible que no tingui encara un premi com el d’Honor de les Lletres Catalanes?

Un premi, tot s’ha de dir, que fins ara s’ha atorgat a quaranta-tres homes i tres dones, un greuge comparatiu que fa pensar força en com és en el fons un país que volem creure modern i avançat. Montserrat Abelló el va rebre amb noranta anys, Joana Raspall no el va rebre mai però va haver d’arribar a centenària per tal que els reconeixements que se li feien fossin importants i tinguessin ressò. Potser és que ja es compta amb una més gran longevitat femenina, qui sap.

En tot cas no és Olga Xirinacs qui necessita premis.  Més aviat a l’inrevés, són les persones qui dignifiquen els premis quan la seva concessió és justa i merescuda. Olga Xirinacs és l’escriptora en actiu més important del present, tant pel que fa a la seva llarga trajectòria com a la qualitat global d’una obra literària amb un pes específic indiscutible. I quan dic ‘escriptora’ incloc també els homes, ep. En tot cas cal acostar-nos de nou a la seva narrativa, els seus dietaris, els seus poemes i reivindicar-ne la promoció i la difusió a tots nivells. Xirinacs ha demanat sovint una política cultural de traduccions generosa i constant. És a més una molt bona persona, disposada a presentar un llibre quan cal a un escriptor novell que li demani, toca el piano i la música és molt present en la seva obra literària, fa una pintura tendra i intimista i collages innovadors i manté un blog en actiu on interacciona amb els seus seguidors i seguidores.


Júlia Costa


dissabte, 14 de novembre de 2015

QUAN VAIG TORNAR ALS ANYS TENDRES





Del blog d'Helena Bonals Una cosa molt  gran en una de molt petita. Publicat el 17 de novembre de 2009


Quan vaig tornar als anys tendres,
la flor de Sant Joan deia el teu nom, feréstega,
a cops del groc prou aspre:
botons de tiges grises van descordar tot l’enyor
de tant temps adormit.
Els anys que hi havia al darrera
portaven vestits de xiscle de falcia,
feien olor de lluna, sal i espígol.
Tenien el color de la caseta en runes
crestallada de mareselva i vidalba,
i l’escalf de les dolces fogueres d’entranyats capvespres.
Tornaven a l’oïda el parrupeig de la tórtora que venia a la finestra,
el plàcid borbolleig del cafè a l’olleta de test
i les nostres veus que s’encalçaven
fins que els estels s’havien apagat.

Tots aquests febles ornaments amagaven la teva absència,
potser el teu oblit
-alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma-
i ara els descloc per recitar
amb veu blana
aquest llibre d’hores tan efímeres com l’alenar dels déus.

XIRINACS, Olga Óssa Major

La veu poètica explica com va tornar al passat, amb nom de Joan, en ple juny (“groc prou aspre” de les espigues del blat). “botons de tiges grises” ( joc de paraula amb la planta del botó i el botó d’una peça de roba que es descorda) la feren recordar, “descordar" (fer visible) "tot l’enyor” contingut: recordar és tornar al cor, etimològicament. Com fa la magdalena de Proust. “Els anys que hi havia al darrere” eren plens de poesia. Eren en runes, però molt líriques, amb l’encant de les herbes silvestres. Els records “amagaven la teva absència, potser el teu oblit”: aquí es posa molt líric, el poema, l’oblit seria com l’“alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma” són totes coses molt lleugeres, “tan efímeres com l’alenar dels déus”. Es tracta de l’eterna lluita contra el pas del temps, contra la transitorietat de la vida humana. Jo sóc de les persones que creuen que l’amor és etern, si més no en la memòria. N’hi ha que troben de mal gust de dir versos com “My love is that, that rivers cannot quench”. Però, com en tot, en l’amor també hi ha diferències.

(Comentari d'Helena Bonals)

dijous, 12 de novembre de 2015

NO HA SORTIT NINGÚ A REBRE'M

Resultat d'imatges de la pluja sobre els palaus

No ha sortit ningú a rebre'm, ningú no m'esperava.
M'ha semblat que sentia la música vaga
d'un piano perdut qui sap en quina cambra.
Venia a poc a poc, a la tarda tornava.
L'asfalt era calent i la calor minvava
entre acàcies florides i la gent apressada.
He alçat el cap i els vides brillaven a ponent.
Els arbres, les parets, aspres, rugoses, clares,
m'indicaven el pas mentre jo m'acostava.
Encara no, m'he dit, esperaré que el vespre
vingui amb passes comptades,
com un felí a l'aguait quan l'ombra es fa més blava.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus, 1990

dilluns, 2 de novembre de 2015

OLGA XIRINACS, PREMIS, LITERATURA I GREUGES COMPARATIUS


Aquest article l'he escrit per a la revista de l'Associació 'NODAMEN' de l'Escola de la Dona



OLGA XIRINACS, PREMIS, LITERATURA I GREUGES COMPARATIUS


Els jardins i les flors ja no hi són,
però tinc les paraules.

Olga Xirinacs, 1990

Escric paraules que no vull que morin,
nascudes d'una terra sense nom.

Olga Xirinacs, 1987



Olga Xirinacs Díaz (Tarragona, 11 de maig de 1936) és una escriptora amb una llarga trajectòria, diversa i singular. Ha escrit poesia, novel·la, narració breu i assaig. La temàtica en el camp narratiu i poètic ha estat polièdrica i dirigida a públics diversos, inclòs l’infantil i juvenil. Ha col·laborat en la premsa periòdica, ha impartit cursos de narrativa i ha guanyat els premis més importants de la llengua catalana: el Sant Jordi, el Sant Joan, el Josep Pla, el Ciutat de Palma, el Ramon Llull i el Carles Riba. Els seus llibres han estat traduïts a diferents llengües tot i que l’escriptora ha reivindicat sovint una política més eficaç i generosa de traduccions. L’any 1990 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi i una escola tarragonina porta el seu nom.

Malgrat aquest impressionant currículum literari que fa que Xirinacs es pugui considerar com la gran dama de la nostra literatura, en els darrers anys hi ha hagut un cert bandejament de la seva figura, subtil i destinat a potenciar d’altres autors. Molts oblits, intencionats o a causa de la ignorància, l’han silenciat a l’hora de citar poetes importants o novel·listes del present. Se l’ha etiquetat en ocasions com a escriptora tarragonina, per exemple, cosa que no tindria cap importància si no fos que segons com es mencioni comporta un cert reduccionisme de la seva obra immensa. No sempre és fàcil trobar els seus títols a les llibreries. Sembla que en ocasions es castiga l’excel·lència i el fet que Xirinacs hagi destacat en tants camps i gèneres  i hagi guanyat tants premis destarota els partidaris del minimalisme i l’especialització rància. Escriure massa, recordem el cas de Pedrolo, ha estat una mena de penjament quan res ens garanteix la qualitat dels autors menys prolífics i treballadors.

A Catalunya s’atorga des de 1969 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un premi que en ocasions ha estat controvertit però que té un prestigi evident. El concedeix Òmnium Cultural i és un reconeixement a la trajectòria d'una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans. Ben segur que hi ha moltes persones que el mereixen o l’han merescut però en mirar el llistat de premiats ens trobem amb un greuge comparatiu, fins ara l’han rebut quaranta-tres homes i tres dones. Es fa difícil d’entendre que en els temps que corren això sigui així. Com és que una escriptora com Olga Xirinacs no el té, encara?

Xirinacs complirà vuitanta anys pel mes de maig de 2016 i des de les comarques tarragonines ben segur que se li endegarà algun homenatge merescut però seria una llàstima que el tema no tingués un ressò més ampli. El Premi d’Honor seria un reconeixement important, la cirereta del seu pastís literari, tan remarcable i imprescindible per al nostre món cultural. Malauradament alguns homenatges arriben tard. Penso en Joana Raspall qui va haver d’arribar a ser centenària per merèixer un reconeixement més multitudinari i que tampoc no va obtenir aquest premi, per cert. A Montserrat Abelló li van concedir amb noranta anys. S’ha atorgat a homes molt més joves, que encara tenien molt de camp per córrer. Tot i que es parli tant d’igualtat d’oportunitats per als dos sexes i que molts prejudicis semblin superats el cert és que en aquesta mena de coses estem encara molt lluny de la normalitat.

Olga Xirinacs, certament, no precisa de cap premi per a ser una gran escriptora que sempre cal descobrir, redescobrir, llegir i rellegir. La seva magnífica poesia, per exemple, és encara un tresor ocult, amb poca presència a la xarxa i, ai, a les llibreries i biblioteques. No és ella qui necessita cap premi sinó ben bé a l’inrevés. El Premi d’Honor sí que precisa de comptar en les seves llistes amb un nombre més o menys semblant d’homes que de dones si vol tenir una continuïtat digna. Ni tan sols els premis Nobel, en la llista dels quals hi ha també molta diferència entre homes i dones, compta amb un tant per cent tan baix de senyores.

Algunes persones a les quals he plantejat aquesta qüestió, s’han inquietat pel fet que ho han interpretat com una crítica als homes guardonats. Res d’això, no entraré en el camp de les qualitats, dels gustos, de l’oportunitat del moment o de la vàlua de les persones que han estat reconegudes amb aquest guardó o amb d’altres. És, tan sols, qüestió de percepció, de números, d’estadística. Però cal admetre sense restriccions l’excel·lència d’una escriptora de gruix amb molts anys al darrere, un munt d’extraordinàries novel·les, un nombre impressionant de contes diversos i la qual, a més a més, pinta, toca el piano (la música és present en molts dels seus textos), manté un blog personal i continua en actiu.

Per fer un tast, un poema i la relació d’alguns títols importants de l’escriptora:

Sóc més ample que el prec
adreçat a ponent, a l'hora incerta
que els arços punxen núvols
amb misteris de fusta
carn i ossos.
Depenc de cos i pedra
i les arrels se'm nuen al cervell.
És així que el meu vol
esdevé lacerant fins al traspàs.

No tastaré la lluna
amb somnis freds, però les dents trossegen
el meu cos tot obert
al sol profund.

De Llençol de noces (1979)



Bibliografia imprescindible

Narrativa

Música de cambra. Barcelona, 1982.
Interior amb difunts. Barcelona, 1983.
Al meu cap una llosa. Barcelona, 1985.
Zona marítima. Barcelona, 1986.
Relats de mort i altres matèries. Barcelona, 1988.
Enterraments lleugers. Barcelona, 1991.
Cerimònia privada. Barcelona, 1993.
No jugueu al cementiri. Barcelona, 2002.
El hijo del tejedor. Barcelona, 2006
La inundació. Valls, 2012.
Poesia:
Llençol de noces. Barcelona 1979.
Preparo el te sota palmeres roges. Barcelona 1981.
Llavis que dansen, Barcelona, 1987.
La pluja sobre els palaus. Barcelona, 1990.
La muralla. Barcelona, 1993.
Óssa major : poesia completa 1997-2007. Barcelona, 2009.
Balneari del nord. Badalona, 2014.

Júlia Costa, octubre 2015