Un altre gran poema de l'Olga Xirinacs amb un altre dels magnífics comentaris de l'Helena Bonals.
Simplement
Til·lers i alzines, roures, oms i avets
són columnes que em guarden de l'horror del cel.
Plàtans i àlbers, castanyers i pins,
fatigats del seu pes fan doblecs a l'escorça,
tal com jo em plego al fet de viure.
Sóc l’herba que s'ajeu, la canya al vent, pissarra,
ignoro per què sóc aquí escrivint com si m'hi anés la vida.
Tampoc els arbres saben per què brosten
un any i un altre, fins que el llamp els venç
o la terra els asseca. Ells, en la seva robustesa,
em protegeixen del buit inclement on em perdria.
Em fan ombra i escalf, i bon sostre,
i paret si convé, i suport pels meus passos.
Estimo els arbres, els escolto, els faig carícies
com al llom d'un cavall tremolós, però ells en ferm.
Ulls d'arbre-catedral, arrels i fruits en harmonia.
Com més creixo i camino, més m'adono
que no cal que interpreti el meu pas ni en busqui les raons:
com ells, els arbres, simplement m'he trobat a la Terra.
són columnes que em guarden de l'horror del cel.
Plàtans i àlbers, castanyers i pins,
fatigats del seu pes fan doblecs a l'escorça,
tal com jo em plego al fet de viure.
Sóc l’herba que s'ajeu, la canya al vent, pissarra,
ignoro per què sóc aquí escrivint com si m'hi anés la vida.
Tampoc els arbres saben per què brosten
un any i un altre, fins que el llamp els venç
o la terra els asseca. Ells, en la seva robustesa,
em protegeixen del buit inclement on em perdria.
Em fan ombra i escalf, i bon sostre,
i paret si convé, i suport pels meus passos.
Estimo els arbres, els escolto, els faig carícies
com al llom d'un cavall tremolós, però ells en ferm.
Ulls d'arbre-catedral, arrels i fruits en harmonia.
Com més creixo i camino, més m'adono
que no cal que interpreti el meu pas ni en busqui les raons:
com ells, els arbres, simplement m'he trobat a la Terra.
XIRINACS, Olga. Dins La taronja a terra
Les fulles guarden de l'horror del cel, de ser un ser celestial, sense desitjos, de tornada de tot. Els arbres es dobleguen amb el pes, com les nostres vides es dobleguen amb l'existència. L'herba, les canyes, la pissarra que fa baixada en un sostre, també. No sap, la veu poètica, per què és viva, per què vol escriure amb tanta passió, per què repeteix cada dia, cada estació, les mateixes accions, com Sisif. Com els arbres fins que moren. No cal trobar el sentit a la vida, simplement viure-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada