dissabte, 11 de març de 2017

LA BOIRA A MUNTANYA



Fotografies: Júlia Costa


La boira canvia radicalment el paisatge de muntanya: la veus avançar amb els dits de llana grisa i xopa com acaricia els àlbers, els avellaners, com es va adormint sobre la terra, com porta el silenci, com esborra els camins, com aplana les muntanyes i omple els barrancs...

Olga Xirinacs, Sants i minyons en la boira, de 'La crisi dels vuitanta, Meteora 2016'.

divendres, 24 de febrer de 2017

MATÍ A LA RAMBLA DE TARRAGONA

Resultat d'imatges de rambla de Tarragona


Surto a l'escassa fresca del matí quan els bars comencen a servir cafès i esmorzars i la gent va cap a la feina. És la meva ciutat. És la meva vorera en tota la Rambla, la dels nombres imparells, la que fa ombra mig matí. Dels carrers alts baixa la gent apressada cap a les oficines i botigues. Les dependentes freguen el seu bocí de vorera, bromera a la galleda i la baieta ben escorreguda...

Olga Xirinacs, 'Els vells de la sala,  fragment', (La crisi dels vuitanta, Meteora, 2016)

dilluns, 30 de gener de 2017

SAXO NOCTURN

Young guy playing a saxophone ... #art:

Imatge: https://es.pinterest.com/pin/312296555386664615/

SAXO NOCTURN

Un foraster que passa en la nit alta
toca un blues amb un saxo.
Algú, en una finestra a la muralla,
sent el seu nom sobre els vidres glaçats
i no és res més que l'eco d'un monòleg
que s'enfila a la pedra, acariciant-la,
que traspassa algun cos i el desperta
d'un somni que naixia sense sang ni dolor.

Hi ha llum blava als fanals
on els dragons s'empassen el silenci
i a les escletxes fondes
algun colom, inquiet, també es desperta.

L'home del saxo té reflexos blaus
als llavis i a les mans, i la música és blava.
El metall, ondulant, repercuteix
a la muralla viva. A la finestra oberta
hi ha un monòleg de llàgrimes en blau.


Olga Xirinacs, Óssa major, poesia completa, Omicron, 2009

dimarts, 17 de gener de 2017

EL SECRET






He pujat les escales d'hivern a hora primera,
cruix la fusta, es bada la mimosa,
la llum del mar és groga sobre els vidres blaus
de l'aigua continguda en llunyania.
I aquí dalt, tendrament, he alliberat
el  secret de les meves companyies,
les que em segueixen sense veu, furtives,
fantasma o àngel, pensament, memòria,
i els he dit: desplegueu-vos,
fugiu per la finestra de llevant, voleu,
esborreu tot temor de nits en vetlla,
obriu al sol els llavis tan glaçats,
navegueu pel matí que recomença,
buideu-me el cap, i el cor, allibereu-me en vers.
Després ja tornareu, amb les mans buides
d'haver tocat el cel i no tenir
sinó un cos com el meu per univers.

Olga Xirinacs, 1997

dilluns, 2 de gener de 2017

LA TERRA PROMESA


Ara mateix, aquí, on t'he trobat i et tinc, rebel,
no escoltare més déus amb les paraules dures
de càstig i de mort.
No àngels caiguts ni fosques amenaces.
Si hi va haver paradisos llunyans
fa massa temps que s'han perdut.
Ara el lent creixement de les herbes,
l'alta victòria dels xiprers,
el repòs confiat dels ocells a les branques
i el teu cos adormit sobre el món
són la part de la terra promesa
d'on ha nascut la meva rebel·lia:
no hi ha temor en la dolcesa esquiva
que posseeix el dia amb un soriure
ara mateix, aquí.

Olga Xirinacs, 1997

diumenge, 18 de desembre de 2016

ES DE NIT EN SILENCI...



És de nit en silenci, el carrer ja és tot buit.
Dormen els fills sota edredons de ploma
i alguna veum'arriba, encara esmorteïda,
mentre parlen i riuen, abans d'agafar el son.
L'hivern s'atura fora, amb l'alè sobre els vidres.
Puc sentir el mar de fons com bramula amb feresa:
sense repòs, les aigües envesteixen
les roques, i les platges i els vaixells ancorats.

Un neguit inquietant compassa els meus somnis.
De nit tot és opac, les hores s'allargassen
i a poc a poc convoco les amables imatges
que pugin des del fons, on de dia reposen:
que em vetllin, que em somriguin, que em tornin tot allò
que hauria pogut fer, que no he sabut contar,
que esperava amb somriures i que ja s'ha allunyat.

Ve la son i m'adormo amb el cant d'un poeta
que fa els versos més bells fins que arriba l'aurora
i amb la claror del dia oblida les paraules.
Qui les vol retrobar, ja s'han desfet en l'aire
o el mar se les ha endut, gelós, enjogassat.

Olga Xirinacs

diumenge, 11 de desembre de 2016

SENTO EL FRED A LES MANS...



Sento el fred a les mans. Ara, a la tarda,
passos i veus s'aprimen amb el vent
i la boira hivernal baveja els cossos.
Cada capvespre és un amant que torna
per abraçar-me amb tèrbols pensaments.

Soc una breu imatge, navegant
de rutes sense nom, encara presa
d'aquell desig que, poc a poc, s'apaga,
com l'aigua que es retira amb la marea
i deixa un llit de cendra, lentament.

Mor el sol de la tarda sobre el pont
que travessa la vida. ¡Si pogués
seguir la llum que es perd cap al ponent!

Tanco els ulls i les mans, amb el gest feble
de qui se sap vençut. Però i ha un pàl·lid
inici de tendresa que em retorna,
perquè, vivint, dic sí, i és suficient.

Olga Xirinacs, La pluja sobre els palaus, 1990