divendres, 30 de setembre de 2016

TALL DE GANIVET


Talls de ganivet


Des d'on escric, el mar vigila,
hi ha talls de ganivet que porten les onades.
Quan hi descanso els ulls no sóc enlloc,
ni dins del mar ni fora, ni les mans no em sento;
ni desig ni evasió, només un son lleuger
pautat de tecles sincopades.
Marxo de mi però no veig on sóc.

XIRINACS, Olga La taronja a terra

dimarts, 30 d’agost de 2016

DES D'HABITACIONS...





Des d’habitacions espesses de llenguatge
enfosquit, de cabelleres tallades una i altra vegada,
prenc notes marginals pel llibre no acabat,
com si no recordés ben bé, ara que ho dius,
quina va ser la primera sorpresa, 
el primer senyal. I la foto antiga
fos el soterrani on baixo a escorcollar les eines oblidades, 
rovellades, 
les que van emmotllar la carn i els ossos
i em pentinaven cabells que qui sap on paren,
i amb els quals podria teixir l’escaleta
per la pujada al món sense mesura.
Si no t’ho creus, endreça la memòria
i ves que no perdis ni un color dels vells,
que els haurem de menester, i potser algun més
per confegir la vànova, Patchwork, en diem ara.
I no és res més que els retalls que ja són morts.

XIRINACS, Olga Óssa MajorBergmanianes

dissabte, 20 d’agost de 2016

TOT EL VIATGE...



Tot el viatge escuro les cançons de juny,
aquell que érem legió d'adolescents
que traspassava alguna primavera.
Quan va entrar un temps que no era el nostre,
va rabejar-se a places i carrers,
xuclava els cossos, els mercats, la sang.
Ara hem perdut el nord, i tot el foc
que portàvem ha mort, engolit
per immenses rieres de detritus.

XIRINACS, Olga Preparo el te sota palmeres roges (1981), dins Óssa Major


dimarts, 19 de juliol de 2016

QUAN LA TARDA S'ENYORA DEL COS


Fotografia: http://racoviatgermarilo.blogspot.com.es/2016/01/aigues-mortes-franca.html


Quan la tarda s'enyora del cos (Maresmes del Llenguadoc)

Algú ha estès sobre el mar un mocador de seda
per recollir el desig que es va negar.
M'ha semblat que hi trobava els teus ulls,
potser he pensat enyors que no existien
però era tard. El sol s'havia mort,
es refredaven els camins, les barques
i el vent que alçava l'aigua sense pressa.
Les canyes inclinaven els plomalls;
vençuts els cossos ínfims, els silencis
obrien les finestres sense llum
amb tremolors als vidres de ponent.

Un fred intemporal eixuga el plor
d'aquest moment fugaç.
T'he recordat en un instant perdut,
quan la tarda s'enyora del cos
i sols abraça l'ombra.

XIRINACS, Olga. Suite marítima, 1987 dins Óssa Major. Poesia completa 1977-2009

dilluns, 4 de juliol de 2016

MEDITACIÓ PER A MEITATS DE JUNY




Meditació per a meitats de juny

"Amb quins presents et pagaria jo un cant com aquest? Perquè ni els xiulets del vent de migjorn que s'acosta, ni les platges batudes per l'onada em plauen tant".

VIRGILI, Bucòliques, llibre V

L'amor de juny comença amb el desig
d'una mar d'aventura, no tan lluny
que oblidem la ciutat, urna de vidre,
sepultura dels déus i dels infants
que vam ser per un temps. L'amor de juny
és un amor que arriba com les ones,
com l'estol de gavines, cada vespre:
ja han dominat les altituds marines
i retornen al jaç per somniar
cales, roquers i llunes, el lladruc
dels gossos a la platja i el batec
del sexe dels amants entre les dunes.

XIRINACS, Olga, dins Llavis que dansen (1987), Óssa Major. Poesia Completa
(1977-2009)

divendres, 10 de juny de 2016

A L'HORA DE SOPAR








A l’hora de sopar anaven caient les parets d’una a una.
Verdures monòtones sense gana
i l’eterna lletania dels partits del diumenge a tot volum.
A la cuina preparaven la safata amb gots de llet
i el dringar de les culleretes.
La mare, després, sargia mitjons i capcinejava;
a vegades queia dels mitjons l’ou de fusta que hi havia,
i rodolava sota la taula.

El fred de gener se’ns menjava les mans, ens llepava el cos.
Pel damunt de la taula amb fandilles
saltaven crits de llana i bescambrilla.

La llum que somniàvem no cabia a la nit ni al fred,
a l’armari, a la casa o a la ciutat.
Traspassava els murs sota zero
i de tornada ens portava una tèbia niuada d’estels.

XIRINACS, Olga Óssa Major, poesia completa

dimarts, 17 de maig de 2016

SOM TOTS U




Un altre poema d'Olga Xirinacs, comentat per Helena Bonals i publicat al blog Una cosa molt gran en una de molt petita, pel novembre de 2009.

SOM TOTS U

Som tots u:
pell cremada i ossos adormits
que adoren el sol aspergint-se d’aigua residual,
ben preparats per esdevenir vidre tou.
Terra.
Pols.
Aigua altra vegada.
Boira.
Ells ja calculaven una altra creació.

Acabàvem el passeig del matí
a l’altra platgeta dita dels capellans,
ben lluny, és clar, de la que us contava abans.
Allà es banyaven, xafarderies, amb banyadors ratllats
tots els clergues de les rodalies
i fins i tot algun seminarista gran,
i devien jugar també a pilota, havent desat el breviari
curosament embolicat per mor de la sorra.
Però jo, els capellans
sempre els havia vist més aviat esblanqueïts.
La via seguia recta amunt, lluent
cap a Barcelona, no aspiràvem pas a gaire més.
Oliveres i atzavares punxaven l’aire blanc i blau
que aromava apartaments i banyadors rossos
de noies brunes.
Els pins eren torts i miraven tots al nord.

XIRINACS, Olga, Óssa Major

“Som tots u”, “pell cremada i ossos adormits”, “per esdevenir vidre tou”: la nuesa ens unifica, i tornant-nos morenos sembla que ens fonem, essent més unificats encara (sense connotacions negatives). “Terra./ Pols./
Aigua altra vegada./ Boira.”: el cicle normal de la vida, que no és eterna, de la terra al cel i de nou a la terra. “Ells ja calculaven una altra creació”, només de la terra al cel, la pretesa a través d’Adam i Eva, la dels capellans, que són més aviat esblanqueïts, per puritans. “Oliveres i atzavares” són plantes del sud. “Els pins eren torts i miraven tots al nord”: s’han de cargolar molt per mirar cap al nord, simbòlicament, al fred. O bé és que és al nord que tendien els banyistes atrevits en la postguerra. Cap a Barcelona, “no aspiràvem pas a gaire més”. Poema que critica la mentalitat religiosa de l’època, la de la dictadura.